Aproximació al desconegut
Emoció, molta emoció sentí quan vaig tenir per primera vegada a les mans els manuscrits inèdits de l’obra per a piano de Casals que la Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals i a qui mai podré estar prou agraït, em lliurà. Emoció provocada en part per haver nascut a set quilòmetres d’on va néixer Casals (fet anecdòtic i no gens meritós en si mateix) però també sobretot pel xoc, per sorprenent, en descobrir una música de la qual no en coneixia l’existència i que engrandia encara més l’admiració que tinc per la figura del Mestre.
L’impacte inicial es va traduir, en avançar en la revisió de l’obra i en la interpretació al piano, en una meravellosa revelació musical i també en torbament pel fet de trobar-me sol davant del desconegut, sense referències ni intermediaris. En fer sonar unes partitures inèdites, hom sent un commovedor sentit de la creació que molt sovint els músics no percebem, mediatitzats com estem per una allau d’informació prèvia.
Estem davant d’una música propera al romanticisme centreeuropeu del segle XIX, sorprenentment allunyada del llenguatge d’arrels folklòriques del nostre país o de la música francesa d’aquella època. Rica harmònicament, desbordant de polifonia, no és una música de saló i va molt més enllà de la simple melodia amb acompanyament. Una música íntima, delicada i sensible, que contradiu l’estereotip que es té d’un Casals impulsiu, arrauxat i geniüt. Com si a través del piano trobés la pau, el repòs i la introspecció que li servís de balança en la seva excitant vida professional i personal.
Què hauria passat si Casals no hagués esdevingut un autèntic geni del violoncel? Si no hagués estat tan a prop de les obres d’art que interpretava (cosa recurrent a molts músics que fa que s’aturin reverencialment davant del paper en blanc abans d’escriure dues notes), hauria desenvolupat més el seu geni compositiu? Mai no ho sabrem. Però d’un artista que va escriure aquesta música per a piano, sense ser aquest el seu instrument principal, en podríem preveure un esplendorós futur com a compositor.
Finalment no vull deixar de mencionar el privilegi que ha suposat per a mi dur a terme aquesta aproximació al desconegut al costat de Marta Casals (la seva vídua), sentint de la seva veu les idees originals del Mestre, transmetent-me la passió per una música que ella havia escoltat de les seves mans. En definitiva, un autèntic luxe per a qui escriu aquestes línees i un motiu de felicitat per poder fer arribar al públic per primera vegada aquesta música tan fascinant.
Jordi Camell
Barcelona, febrer 2012
